Som a una setmana de l’Aplec de Mediona d’enguany. El diumenge 5 de setembre de 2010 ja farà prop de dos segles i mig que se celebra aquesta festa. Bon moment, doncs, per a viure el present i empènyer cap al futur tot recordant el passat. Un passat que arrenca d’uns orígens religiosos, però que al llarg dels temps es va anar convertint també en una diada que ens crida a retrobar-nos cada any amb amics i familiars al voltant d’una bona arrossada, a viure plegats les tradicions d’ahir i a gaudir de les creacions dels nostres artistes d’avui, a compartir bona música, a festejar tot ballant a la plaça del Castell o fer-la petar, a l’ombra de la font, sobre el que ha passat i el que ens vindrà, si nosaltres decidim que ja ha de venir… Així s’ha anat fent la diada de Mediona, així l’hem anat fent i així la farem ser, des de 1743 fins el diumenge que ve i molts primers diumenges de setembre més:
LA TRADICIÓ
La tradició ens diu que el Sant Crist de Mediona ja era venerat en l’antiga capella del Castell abans que aquest fos conquerit pels musulmans. Afegeix que, per evitar la seva destrucció, unes mans pietoses el varen amagar sota terra i que allà va romandre fins el temps de la reconquesta cristiana. Passada la dominació sarraïna, un pagès que cavava al seu hort va picar amb l’aixada i la va treure amb una taqueta de sang. Això era perquè l’havia clavat a la cama dreta de la imatge, allà enterrada. Aquell bon home va continuar cavant i, quan la imatge va quedar totalment descoberta, ell se’n va adonar que el genoll que havia rebut el cop de la seva eina sagnava prodigiosament.
En el seu conegut llibre Mediona: Apuntes para una historia (Barcelona, 1946), mossèn Andrés de Palma dona una altra versió d’aquesta llegenda i ens parla de que, en el lloc on es faria la troballa, hi havia una esquerda a terra. Per més que el tapaven i el tornaven a tapar, aquell forat sempre tornava a obrir-se. Fins que un bon dia decidiren examinar la cavitat subterrània: seria aleshores quan, en treballar amb l’aixada, aquesta hauria sortit amarada amb la sang del Sant Crist.
La mateixa tradició assenyala el lloc on la imatge va ser trobada: just davant el portal de l’església de Santa Maria de Mediona, en el sòl avui enrajolat, abans dels fets de 1936 hi havia hagut unes pedres blanques, col•locades amb forma de creu, que marcaven el punt en el que va aparèixer el Sant Crist. (Miquel Anton precisa que es tractava de maons antics plantats de cantó i que van seguir al seu lloc fins després de la guerra civil)
LA HISTÒRIA
De fet, però, no hi cap documentació que confirmi la veracitat d’aquesta llegenda, semblant a la de moltes altres imatges que es creuen trobades, i la primera notícia del Sant Crist de Mediona no ens arriba fins al segle XVII: és a l’any 1614 quan queda registrat que el senyor Mateu Esteva, del Mas Nou, donà a la imatge “lo llegat d’un sou”.
A falta d’una datació definitiva, les característiques de la imatge descarten d’entrada qualsevol possibilitat de que aquesta es trobés ja a la capella del Castell abans de l’arribada dels sarraïns i que fos enterrada precisament per salvar-la dels àrabs, com apunten gairebé totes les versions de la llegenda. Ben al contrari, la teoria més acceptada sobre l’origen de Mediona atribueix als sarraïns, concretament a la tribu bereber dels Madyüna, la primera fortificació d’aquest pas fronterer, que més tard abandonarien o els seria arrabassat pels cristians.
Les opinions més fiables situen la talla al final del gòtic, ben entrat el segle XVI: difícilment podria haver-la trobat, doncs, un pagès que cavava el seu hort dos-cents anys abans, en un moment indeterminat del segle XIV. Però d’aquesta manera hauria arrencat una devoció que s’ha mantingut fins als nostres dies, en que encara alguns dels seus creients s’acosten al Sant Crist per fer-li un petó precisament a la petita marca que té a la meitat de la ferida del genoll dret i que, sempre segons la tradició, seria el “morat” que li va quedar d’aquell cop d’aixada.
UN LLARG CAMÍ SENSE FINAL
Fora com fos que el Sant Crist arribés a Mediona, al segle XVIII la seva fama i la devoció que ja li tenien les gents d’aquesta contornada muntanyenca havien crescut molt. En aquells temps li varen construir una sumptuosa capella a la banda de l’Evangeli. Les obres començaren l’11 de març de 1743 i van durar fins al 28 d’agost del mateix any. Els dies 1, 2 i 3 del mes de setembre foren els assenyalats per les festes de la inauguració de la nova capella i el trasllat de la imatge des del lloc on fins llavors havia estat venerada, a l’espai que ara queda enfront de la portalada de l’església.
El Sant Crist era invocat en tota mena de necessitats, des d’una malaltia o un problema de família fins la manca de pluges, i al seu voltant es varen anar multiplicant els exvots per les gràcies rebudes. L’any 1749, Mediona va patir una gran sequera. Això va fer que els seus devots es dirigissin al Sant Crist demanant-li la fi d’aquell mal amb la promesa de que, si les seves súpliques eren ateses, farien daurar el retaule de la nova capella. I devia ploure força, perquè el 2 de setembre del mateix any, Antico de Tiana, natural d’Igualada, va fer aquella millora pel preu de cinc lliures.
La devoció arrelada a la contornada va fer que, a partir de 1771, la festa del Sant Crist de Mediona se celebrés cada any el primer diumenge de setembre amb ofici, música, sermó i completes. Així va començar la tradició de l’aplec que, canviant amb els temps, ens ha arribat fins avui com el punt de trobada de tots els que estimem Mediona. El passat és nostre, el present el compartim, el futur ja l’estem fent. Us hi esperem.
(Fotografies: PEDRO SÁNCHEZ GARROBO)
Castell de Mediona 