LA GUERRA QUE VA EMPASSAR-SE LES CAMPANES SENSE DEIXAR-NE NI RASTRE

“…AQUELL JORN,I D’AQUÍ ENDEVANT,TOTS ELS DIES”
El 16 de maig de 1434, després de que el mestre Felip Ponç les hagués afinat, els prohoms de Mediona varen fer voltar les primeres campanes de Santa Maria de les que tenim notícia històrica. I, “corda tirant o sonant”, començaren a repicar, “aquell jorn i d’aquí endavant, tots els dies”, segons va quedar escrit en els documents de l’època. Després vingueren unes noves “esquelles”, fetes l’any 1441, i sabem que el 1518 es va treballar en una altra campana. També hi ha constància de la que es va fondre el 1685, de que el 1705 se’n va fabricar una de grossa i el 1746, Jaume Mestres, ferrer de Piera, en va fer una més petita. El 10 de maig de 1736 hi ha una llicència del vicari general al curat de Mediona, Pau Lleonart, per beneir una campana, i una altra de semblant al curat Francesc Rafeques per fer la mateixa cosa apareix registrada el 18 de juny de 1744… (dades aquestes últimes recollides per Salvador Llorac i Montserrat Costa en el seu llibre Conèixer Mediona)

A partir del punt on ahir deixàvem la seva història, sembla que les campanes de Mediona efectivament seguiren repicant cada dia… fins l’esclat de la Guerra Civil espanyola: entre 1936 i 1939, primer emmudeixen i després acaben desapareixent de l’espadanya de Santa Maria sense que es coneguin detalls de com això va poder passar. Entrem, doncs, en un d’aquells trams foscos que ja us anunciàvem al convidar-vos a cercar plegats la memòria de les velles campanes de l’església del castell. I aquest és el moment en que els testimonis de les persones que van viure els fets d’aleshores o les versions d’ells que algú recordi haver escoltat de la gent gran són més imprescindibles per reconstruir la veritable història de Mediona. Mentre aquesta no rebi les seves respostes, tal vegada la única aportació possible sigui continuar plantejant les preguntes: això és el que intenta aquesta nova –i segurament difícil—etapa del viatge al passat que us proposàvem per commemorar l’Aplec 2012 del proper diumenge 2 d’abril.

EL DIA QUE VAREN CREMAR ELS SANTS
Què va passar el 36? Sabem que poc després de l’aixecament feixista del 18 de juliol va ser assaltada la parròquia de Santa Maria de Mediona. Alguns testimonis de l’època asseguren que va ser cinc dies més tard, concretament el 23 de juliol de 1936, quan quatre milicians de la FAI varen sortir amb un carro des de Sant Quintí en direcció al castell pel vell camí de la riera. Un cop a dalt varen forçar la porta de l’església, apilonaren tots els sants que hi varen trobar, els llibres de missa, les sotanes i altres objectes de culte i els hi calaren foc a l’interior del temple. Segons les mateixes fonts, l’endemà, després d’haver rebut informació sobre el lloc on segurament l’havien amagat, van tornar per destruir la imatge del Sant Crist de Mediona, que va quedar feta miques amb les seves peces repartides pels voltants de l’edifici.

La gent recorda que també varen ser saquejades les dependències de la rectoria i hi ha fins i tot qui dona detalls de com va poder salvar-se el capellà que hi vivia, mossèn Joan Tous. Però sembla que ningú té cap mena de notícia sobre què va passar amb les campanes, aquells primers dies de la sublevació militar o en els llargs tres anys de guerra que la van seguir. El cert és que, quan aquesta va acabar deixant darrera un milió de morts i tenint per davant quatre llargues dècades de dictadura, elles ja no penjaven de l’espadanya buida de Santa Maria de Mediona.

DE LES CAMPANES, RES DE RES

A falta de documents que ens expliquin que va passar amb elles, del testimoni d’algun protagonista dels fets relacionats amb la seva desaparició o, si més no, de comentaris que sobre tot plegat pogueren haver quedat en la memòria de les persones que varen viure aquells temps difícils, no queda altre remei que recórrer un altre cop a la imaginació per aventurar el possible final de la història de les campanes de Santa Maria de Mediona.

La versió més habitual ha estat sempre que els milicians les varen prendre per dur-les a fondre i aprofitar després el seu metall per fabricar la munició i l’armament que tanta falta feien a la República. Se sap del cert que així van acabar moltes de les campanes arrabassades d’altres esglésies catalanes, però no hi cap constància de que aquest fos també el destí de les de Mediona: ni documents dels comitès revolucionaris, que segurament no s’entretenien en ressenyar aquest tipus d’actuacions, ni tan sols el record conegut d’algun veí de Sant Joan o de Sant Quintí que les veies sortir per una de les dues capçaleres de l’antic camí de la riera, carregades damunt un carro i camí de la fonedora que les havia de convertir en bales. Res de res.

UN PARELL D’ESPAVILATS I PROU?
Potser per això no falta qui pensi que el trasllat de les campanes no va ser obra dels anarquistes de la FAI, dels comunistes del POUM o de militants de qualsevol altre formació revolucionaria que, en aquella època, no tenia cap necessitat d’amagar una acció com aquesta: ben al contrari, opinen, probablement l’haurien convertit en un acte propagandístic que deixaria memòria en el poble. Els que s’apunten a aquesta segona versió aventuren que, si no n’ha quedat cap record, potser serà perquè els que se les van endur tenien molts motius per fer-ho en secret: es tractaria d’alguns espavilats de la contrada que, coneixent l’existència de les campanes en l’abandonada església de Mediona, les varen treure amb l’únic motiu de vendre el seu metall i fer un bon negoci.

Això, suposen, no hauria passat al principi de la guerra, sinó molt més tard, probablement quan aquesta ja era a punt d’acabar, quan la parròquia portava anys abandonada i algunes persones, que possiblement no eren de massa lluny, sabien que entre les restes de la crema del 36 hi havia quedat alguna cosa de valor de la que calia aprofitar-se’n abans de l’imminent entrada dels franquistes. Si realment va ser així i algú ho sap, el més segur és que mai no ho explicarà. De manera que tot plegat queda, de moment i potser per sempre més, en el relliscós terreny de les sospites de cadascú i les inevitables especulacions de qui hagi d’aventurar-se per reconstruir la història.

DUES POSSIBLES SORTIDES PER A UNA CRUÏLLA HISTÒRICA
Les prenguessin els milicians per fondre-les i fer-ne bales amb les que defensar la República o se les enduguessin un parell lladregots sense més objectiu que embutxacar-se els diners de la seva venda, el cert és que les campanes de Mediona van desaparèixer durant la guerra civil sense que, fins ara, sapiguem quan ni com ni tampoc a on van anar a parar. Fossin qui fossin els que ho varen fer, tot fa pensar que simplement varen despenjar-les del seu suport a l’espadanya i les van llançar dalt a baix. Primer haurien caigut, doncs, als penya-segats que queden sota el campanar. Des d’allà, potser ja trencades a conseqüència de la topada o tal vegada encara senceres, amb l’ajuda de cordes o tornant a estimbar-les sense més miraments, les farien baixar fins la riera. A partir d’aquí, els carros les haurien tret, per Sant Joan o per Sant Quintí, cap a una fonedora més o menys llunyana.
Potser a la fonedora d’una empresa metal•lúrgica situada al sud de Barcelona, transformada durant la guerra en una fàbrica de material bèl•lic i on sembla ser que llavors van anar-hi a parar moltes de les campanes tretes de les esglésies assaltades. Hi ha qui diu que algunes d’elles no van arribar a fondre-les i que anys després d’acabar el conflicte encara romanien a un magatzem d’aquella factoria: entre elles es trobarien les que, gràcies a les seves inscripcions, podrien identificar-se encara com les de Santa Maria de Mediona.

Els que pensen que la seva desaparició definitiva va ser obra d’uns aprofitats en busca de diners apunten, en canvi, que segurament les haurien dut a fondre a un lloc més proper, com ara Piera. Però tot plegat no són, de moment, més que suposicions i, en el millor dels casos, dues posibles pistes per mirar de trobar una sortida en aquesta cruïlla històrica sense cap informació que ens assenyali una direcció segura. Aquí queden les preguntes i, mentre les respostes arriben, el destí final de les campanes de Mediona continuarà amagat dins el mateix misteri que, encara avui, envolta la seva desaparició de l’espadanya de Madona Santa Maria un fos die de guerra situat entre juliol de 1936 i l’abril del 39. Encara que alguna cosa d’elles, a més a més del record, s’ha pogut recuperar. Poqueta cosa, potser sí, però prou per a deixar-ho per demà…